Bones vacances!

El dissabte a la nit donarem el tret de sortida oficial a les vacances, però encara tinc dies de feina per davant, dies de lligar caps i de deixar-ho tot llest perquè la meva absència no repercuteixi gens ni mica en el bon funcionament del dia a dia.

La setmana, de ben segur, serà llarga, em donarà la sensació que el divendres no arriba mai, però quan menys ho pensi m’adonaré que ja soc lliure. Ben merescudes seran.

Un cap de setmana complet: divendres de retrobament amb en Joan Carles i la Tere, dissabte de sol i mercat.

El diumenge al tocar el migdia emprenem expedició cap a Blanes. Tenim taula reservada, volem ensenyar a la Lourdes i en Marc el lloc que tant ens agrada per fer un àpat. Demanem i esperem que el resultat sigui el tant esperat. Resum del dinar: ESPECTACULAR! Després de fer una mini incursió al passeig tornem enrere per aterrar al Blanc de Blanes, farem un còctel. Tres mojitos i un daikiri de maduixa ens fan passar una bona estona tot rient i explicant anècdotes passades. El temps deixa d’acompanyar però no ens donem per vençuts i anem cap a la cala Sant Francesc, allà ens espera un bany i una previsió de sopar. De cop, una vegada sucats i a la tovallola, noto la presència d’una molèstia a un queixal que fins llavors no m’havia donat mai problema. Carai, m’ha ben sorprès i no espera per pressionar violentament. Em mata. S’anul·la el nostre pla de vespre i tornem amb la celeritat que la carretera permet a casa. El viatge és infernal, penso que en algun moment haig de perdre el coneixement, el mal no s’atura. Un cop a Vic prenc la meva bossa, ja abandonada, de medicaments pel queixal. Per fi, la cosa afluixa.

El dilluns ens dediquem a descansar, tot fent un tall per dinar amb els meus pares.

Ja està, ara només falten 11 dies.

En aquests set anys he escrit gairebé un miler de missatges, tractant tota mena de temes: opinió, ciència, curiositats, humor, molt d’humor, pensaments, vivències, fotografia, futur, informàtica, clima, esport… Però al traspassar el bloc al servidor gratuït de WordPress vaig prescindir de tots els missatges anteriors, també tenia ganes de fer un reset i començar de zero. Hi havia coses que m’estimava més no retenir, coses que formen part d’un passat que restarà per sempre a la meva memòria (espero que d’aquí uns anys l’amic alemany no faci de les seves).

En aquests set anys han passat coses importants a la meva vida, però al final he simplificat la meva manera de ser i he actuat conseqüentment per viure el més fàcilment possible, sense lligams inútils que no em porten enlloc, sense buscar allò que sempre he sabut que mai aconseguiré, mirant que la meva felicitat sigui una conseqüència de petits afers del dia a dia. He après a assaborir el plaer d’anar a voltar pel mercat el dissabte al matí, fer una cervesa tot xerrant amb algun amic o company, a passar un dia sense haver de gastar diners necessàriament, a llevar-me d’hora, a menjar sana i equilibradament, a agafar la bicicleta i fer un volt pel simple desig de divertir-me, a gestionar correctament els meus ingressos, a gaudir de meu temps lliure…

Tantes coses passen en set anys que és gairebé impossible retenir-les totes i cadascuna, però en el global s’escau l’essència del més important: auto aprenentatge. El que ets capaç de retenir és allò que t’emportes.

Per la part que em toca, per molts anys CARQUES!

Em llevo abans que soni el despertador i no soc a temps d’aturar l’alarma del mòbil. Llegeixo la premsa digital via Twitter des de la Desire i acompanyat del senyor Roca. De cop m’adono que dels set o vuit titulars que he llegit no he retingut res, tinc el cap a un altre lloc. La balança no m’ha donat cap alegria aquest matí, principal raó de tots els meus mals.

No he estat mai una persona que es rendeixi així com així, cert que tinc més tendència a observar que a actuar, però quan es tracta d’un mateix s’han d’agafar les regnes i fer una forta estrebada.  Ja m’he posat en contacte amb la Roser, és el primer graó. Després una qüestió de voluntat. Em vull sentir bé ja, però sé de sobres que trigaré el meu temps, les coses van amb el seu propi tempo, ningú ho pot variar.

Avui és dimarts i falten 18 dies per la llibertat condicional. Som-hi!

Per minvar l’espera de les vacances la Neus i jo mirem de fer una mica d’esbarjo durant els nostres moments lliures de cap de setmana. Aquest divendres una mica de sopar al Refugi. Dissabte vaig aprofitar el matí per descansar una mica i anar a fer el volt al mercat setmanal de Vic. Al migdia parada obligada al supermercat per una petita compra de cara al sopar a casa de la nit.

Cap a quarts de 9 començo a preparar el sopar. M’encanta cuinar i he preparat un menú per llepar-nos els dits. El què vam sopar m’ho reservo, però puc dir que a tots, fins hi tot a mi, ens va agradar molt; ens faltava en Marc. A ben sopat un cafè a plaça major, ens hem assegut a la terrassa de l’Snack, hi ha força gent i la temperatura és perfecte, ni fred ni calor.

Xerrem i mirem el nostre voltant, volem continuar la nit fent algun còctel o combinat. Tenim intenció d’anar al casc antic però trobem el bar Àgora tancat per vacances (això ho pressuposem perquè no hi veiem cap cartell que ho digui). Ens decidim per anar directament a LesCarpes, allà hem quedat amb la Mireia i en Pep. Fem temps a l’aparcament mentre arriben, jo xerro amb alguns dels meus excompanys mentre la Lourdes i la Neus esperen impacients. Ara si que ja hi som tots (continua faltant en Marc), entrem al local i entre beures, riures i balls passem una agradable nit. No està ni molt ple ni molt buit, per mi perfecte, ens podem moure i alhora hi trobem gent. La Lu, la Mireia i en Pep s’acomiaden, nosaltres encara fem el passerell una estona més fins que decidim plegar, deuen ser les 5 o quarts de 6. La Neus té gana i passo pel Mac Auto per agafar un Mac Pollastre i sis Nuggets.

Ens llevem a la 1 del migdia, a ella se li ha acabat la son i jo necessito una dutxa urgent. Anem cap a Sant Vicenç, tenim dinar tots plegats, però ens falta en Marc. A la tarda anem una estona a la piscina, està buida i podem gaudir de l’espai per nosaltres sols. Tot un luxe. Cap a les set de la tarda tornem a casa i jo em quedo literalment fulminat al llit, estic cansat, ja no aguanto com abans, això de sortir de nit i llevar-me relativament d’hora és fa pujada. La Neus em lleva per sopar una mica, ara si que ja hi tenim en Marc. Sopem tot escoltant el relat de cap de setmana d’esports d’aventura que ha tingut. La Neus reclama son i a mi no em costarà massa tornar-m’hi a posar. A dormir s’ha dit.

De cop sona el timbre, la Neus, en Sergi i jo estem preparats. Emprenem viatge fins a Olost, parant abans a Can Pamplona a deixar els cotxes i anar tots amb un, no és qüestió d’anar quatre persones amb quatre mitjans de transport diferents.

Com sempre el sopar a la zona esportiva d’Olost, a les piscines concretament. En David ja hi és penjant uns globus i alguna que altra decoració amb motius de Bob Esponja. Els quatre convidats seiem en una taula a la terrassa i ens demanem unes cerveses, hem de fer temps fins l’hora del sopar i hem d’esperar que arribi la resta de comensals. Entre bromes i rialles va arribant tothom, i les cerveses es van succeint. En David desapareix per anar a canviar-se, però triga massa estona i la gent comença a reclamar menjar.

Entre una cosa i una altra ens posem a sopar a tres quarts d’onze de la nit. Només asseure’ns a la taula, som cap a quaranta persones, una munió de mosquits atrets pel blanc de les estovalles de paper comencen a molestar indiscriminadament. No hi podem fer res, ens acompanyaran tot el sopar. Una sèrie de plats tipus pica-pica van apareixent a sobre de les taules. A alguns agraden més unes coses que a d’altres, però tot es va acabant mica en mica. Per rematar el tema amanides i tall a la brasa, tot regat amb ampolles del més que típic vi rosat lambrusco.

De cop i volta m’envaeix una sensació d’intranquil·litat, acabo de recordar que demà és laboral i ja son les dotze de la nit. Entre xerrera, bromes i sopar ha passat el temps sense adonar-me, i ara és hora de retirar-se sinó vull passar un mal dia a la feina. Per sort no he begut, estic especialment delicat de l’estómac aquests dies i a més haig de conduir. Així que esperem un moment que en David faci el xou de les pinyates i ens acomiadem de la parròquia.

Direcció cap a Vic, a la una de la matinada ens plantem a casa. La Neus i jo no badem ni un moment i a dormir s’ha dit!

Ara m’he quedat uns instants pensatiu davant de la pantalla i amb els dits a sobre del teclat, com si en algun moment hagués pensat arrencar a escriure però ho hagués oblidat al instant corprès pel soroll de la pluja intensa que està caient a Sant Vicenç de Torelló. El temps no ens dona una setmana seguida de calor en el que portem d’estiu, i encara que no es digui això fa que els ànims, en general, no siguin tot el positius que haurien de ser per l’època de l’any que vivim. En una mirada per la finestra imagino, només per un instant, la felicitat d’èpoques passades quan acabava l’escola i sabia que tenia tres mesos seguits de diversió, piscines, aventures al bosc, platja i tot el que es pugui fer quan ets ben jovenet a les vacances d’estiu.

Darrerament, sobretot des de l’adquisició del meu HTC Desire HD, rondo una mica més el Twitter que el meu bloc, però no per això hi he deixat de pensar-hi. El problema és que al bloc haig de seure i escriure, trobar-li el moment; en canvi el Twitter des del mateix telèfon mòbil el fas anar al moment i resulta ràpid i còmode. Recomano a tothom que es faci un compte de Twitter si posseeix un smartphone, resulta molt interessant estar al dia de tot el que van publicant aquells perfils que et poden interessar i que voluntàriament segueixes.

Ara ha parat de ploure i només sento el soroll dels motors que mantenen fredes les neveres de Can Villegas, sempre presents, incessants en la seva tasca de refrigerar i mantindre la temperatura… Quan paren la calma resulta insultant. Encara que sembli molest al final un s’hi acaba acostumant.

Amb ganes de sopar i esperant a la Neus, fins una altra.